De bona fe: l'hinduisme radical de Gandhi

El seu esforç va ser fomentar una 'interpretació errònia' creativa d'aquests textos que ajudés a situar l'hinduisme a la base de l'ahimsa i el satya.

La traducció de Gandhi del Gita va començar a aparèixer a les columnes de Young India, 1931. (Il·lustració: CR Sasikumar)

La majoria dels admiradors de M.K. Gandhi, per la seva aparença i el seu ús constant del vocabulari Vaishnava, creuria que era una persona profundament religiosa. Tanmateix, l'afirmació de Gandhi de ser un hindú sanatan va ser rebutjada per Nathuram Godse i els seus associats. Durant el seu judici, Godse va afirmar que les opinions de Gandhiji sempre havien estat perjudicials per a la comunitat hindú i els seus interessos.

El comentari polític de Godse que Gandhi havia demostrat ser el pare del Pakistan no ens ha de sorprendre, ja que sovint hem escoltat bromes semblants, sobretot després de la rotunda victòria de la política hindutva a les darreres eleccions generals. Però el que vull mirar és l'afirmació de Godse que, malgrat la declaració de Gandhi que era un hindú sanatan, ell, de fet, va treballar en contra dels interessos de la comunitat hindú. Godse sí que es va referir a la traïció de Gandhiji a l'hinduisme durant el judici. S'hauria esperat que els historiadors de l'Índia moderna investiguessin aquesta afirmació. Malauradament, sembla que hi ha molt poca investigació sobre aquest aspecte de Gandhi.

Tot i que Gandhi es va descriure com un hindú, una ullada als seus escrits revela que el seu hinduisme no era religiós ni culte en el sentit quotidià. No creia en un Déu personal. També va rebutjar el culte vigraha i els rituals de tot tipus, inclosos els vèdics. Tot i que Gandhi va afirmar que creia en tot el que té el nom de les escriptures hindús, immediatament ho va qualificar dient que també creia en tots els altres textos religiosos d'una manera similar. A més, la seva acceptació d'aquests textos no va ser incondicional. Com el Buda, no va dubtar a dir que conservaria el dret de rebutjar-hi qualsevol cosa que, segons ell, anés en contra de la raó i la moral.

El que Gandhi buscava en l'home era l'ètica de satya i ahimsa: tolero un sentiment religiós irracional quan no és immoral, va dir. És un fet que també tolerava admiradors seus, com Gora. Per què Gandhi va utilitzar sempre el vocabulari i el llenguatge hindú, tot i que ell mateix només creia en un poder impersonal com a sostenidor de tots els éssers (Hi ha un poder misteriós indefinible que ho impregna tot, no considero Déu com una persona? La veritat per a mi és Déu, etc.)?

Crec que Gandhi ho va fer per dues raons. En primer lloc, va voler rebutjar el vocabulari de la il·lustració i la modernitat europees per les raons que va articular eloqüentment a Hind Swaraj. Aquest rebuig, he de reconèixer, no va ser total: va conservar, sorprenentment, la idea lockeana del secularisme, no la versió índia del tracte igualitari de totes les religions per part de l'estat. Així, en la societat socialista sense estat i no jeràrquica (swaraj) que Gandhi preveia en el seu programa constructiu, la religió i la casta no tenien cap paper a jugar. De fet, la religió va quedar totalment eliminada de l'espai públic. No obstant això, el seu rebuig a la resta del vocabulari il·lustrat el va obligar a recórrer a un vocabulari que coneixia i que, de fet, era el vocabulari de la tradició Vaishnava dels seus pares.

En segon lloc, Gandhi, el reformador social, volia transformar l'hinduisme d'un estat poc ètic (l'estat de himsa i falsedat, que va retratar gràficament a The Story of My Experiments with Truth, la carta que va escriure a CF Andrews), a un estat ètic. que es basa en ahimsa i satya, i per això, necessitava utilitzar el vocabulari hindú dels seus pares i l'idioma de la tradició Vaishnava. La tècnica que Gandhi va adoptar amb aquest propòsit va ser la mateixa que va utilitzar Buda 2.500 anys abans que ell: per transformar el brahminisme del seu temps en una pràctica èticament millor. Tots dos pensadors van intentar redefinir el vocabulari del grup objectiu. El Buda va donar exemple redefinint paraules com fora de casta i brahman, dient que amb l'acció d'un es convertiria en brahman o en casta, no per naixement. Això és l'equivalent a Tots som Shudras de Gandhi i si podem creure-ho, la fusió dels Harijans amb els hindús de Savarana esdevé increïblement senzilla i, amb el pas del temps, podríem reconstruir les antigues varnas. Aquesta reconstrucció natural, segons Gandhi, seria totalment igualitària. La negativa de Gandhi a desfer-se de l'expressió varnashrama dharma formava part del seu programa de redefinició del vocabulari tradicional hindú sense buscar el suport d'una ideologia modernista. Va intentar canviar i criticar l'hinduisme des de dins, sense optar per una crítica externa com ho va fer Ambedkar.

Gandhi va pensar que Buda havia fracassat en el seu esforç per millorar èticament l'hinduisme/brahminisme. En una carta escrita al C.F. Andrews, Gandhi va argumentar amb vehemència: el budisme, concebut com una doctrina de la tolerància universal... va fracassar i si les llegendes són certes, el gran Shankaracharya no va dubtar a utilitzar una crueltat indescriptible per expulsar el budisme de l'Índia. Sabem que Gandhi també va fracassar. També sabem que amb l'ús de la mateixa crueltat indescriptible, el mateix Gandhi va ser eliminat.

Gandhi va intentar alterar la visió de l'hinduista normal reinterpretant el Bhagwad Gita d'una manera que va portar Godse i els seus amics a condemnar-lo com una obra que va batejar Rama, Krishna i Arjuna com a culpables de violència.

A mitjans de la dècada de 1920, Gandhi ja havia adquirit l'acceptació paníndia. La seva traducció del Gita va començar a aparèixer a les columnes de Young India, 1931. La traducció i la seva introducció, anomenada Anasaktiyoga, va ser escrita per a la gent comuna de l'Índia que, segons Gandhi, necessita el seu suport. Gandhi els presenta el Gita com un text al·legòric i diu que totes les personalitats que hi apareixen són productes de la imaginació de l'autor. La naturalesa radical de la presentació passa per alt i la majoria dels seus admiradors presenten sovint a Gandhi, per algunes raons desconegudes, com una persona convencionalment religiosa. Això és en gran part perquè, suposo, en el discurs intel·lectual indi, sovint es confon l'ètica amb la religió.

En la seva interpretació del Gita com a text literari, Gandhi critica l'autor per l'ús irreflexiu d'imatges de guerra quan, segons Gandhi, el missatge central del text és anasakti. L'anasakti, diu Gandhi, no es pot practicar sense convertir-se primer en un devot i practicant de l'ahimsa. Bhakti es reinterpreta de tal manera que sigui sinònim d'ahimsa i satya. Per eliminar la vestimenta diví de Krishna, Gandhi el tracta simplement com un producte de la imaginació de l'autor i adverteix al lector contra la tendència popular a prendre Krishna com un ésser històric. Gandhi ajuda el lector normal a tractar l'avatar com un títol donat a una persona que ha fet un treball exemplar per a la comunitat. Després ve un principi ètic brillant: allò que no es pot fer sense egoisme ha de ser rebutjat com a mal.

Mitjançant la seva interpretació, Gandhi intentava donar al lector hindú normal el coratge de tractar aquests textos, fins aleshores considerats sagrats, no com una cosa que s'havia d'adorar/seguir cegament, sinó com les encarnacions del sanatan de satya i ahimsa. En desprendre aquests textos sagrats del seu halo, Gandhi intentava fer el que havia fet la modernitat, però actuant des dels límits del vocabulari tradicional d'un hindú.

Gandhi creia que textos sagrats com el Gita, quan s'interpretaven literalment, representaven himsa i asatya. El seu esforç va ser fomentar una lectura errònia creativa d'aquests textos que ajudés a situar l'hinduisme a la base de l'ahimsa i el satya. Va pensar que era imprescindible transportar el lector d'aquests textos a un pla ètic/espiritual. Només això podria convertir l'hinduisme en una religió ètica. Godse i els seus, llegint aquests textos literalment, només podien veure la justificació de himsa i altres immoralitats.